EL DESTINO (6)

A aquest capítol Sofía s´adona de que el/la filòsof/a sap que ella vol saber qui és, Sofía finalment no sap res encara. Al baixar de sa casa, troba a la bústia altra noteta amb preguntes: "Creus en el destí?", "Són les malalties són un castic diví?", "Quines són les forçes que dirigixen la marxa de la història?". Sofía va pensar en resposta a la primera pregunta que si es creïa al horòscop, en la astrologia, també es es creia en el destí. I havia reflexionat sobre la paraula "superstició", ja que els creients li deien "fe", també va esmentar que Demòcrit no creïa en el destí. En resposta a la segona pregunta va pensar que com molta gent pregaba per poder curar-se, a lo millor molta gent també pensava que les malalties depenien de Déu. En resposta a la tecera, pensà que les forçes que determinen la marxa de la història eren les persones. Per la nit va rebre un sobre amb la lleçó del dia. Quan Sofía va alçar-se al dia següent va trobar algo inusual a la seua habitació, una bufanda en la que posava Hilde.

-

EL DESTÍ

Als països nòrdics són molt creients del destí. El destí d´una persona o un Estat no té sols una interpretació, sino que té moltes. Un adiví és una persona que intenta adivinar qualsevol cosa que no està molt clara, per això mai se li contradiu. Les estrelles eren i seguixen sent molt importants per la divinació del destí.

EL ORÀCUL DE DELFOS

Els grecs pensaven que es podia esdevinar el destí amb el oràcul de Delfos. Apolo era el déu del oràcul, el qual es manifestava per Pitia. La gent que volia preguntar-le qualsevol cosa al déu els donaven la seua pregunta als sacerdots i aquestos a Pitia. Es pensava que Apolo ho savia tot sobre el passat i el futur. Els sacerdots eren els asesors de Apolo. Damunt el seu temple posava: Coneix-te a tu mateix. Això significava que l´ésser humà no podia ser més que això i no podia escapar del seu destí.

CIÈNCIA DE LA HISTÒRIA I CIÈNCIA DE LA MEDICINA

Els grecs pensaven que el curs de la història també estava en mans del destí. Ara, moltes persones creuen en la intervenció de Déu o altres forçes en la vida quotidiana. En eixe temps s´estava creant una ciència de la història que intentava trobar causes naturals al seu desenvolupament. Els historiadors grecs més famosos varen ser Heròdot i Tucídides. Les malalties contagioses també estaven relacionades amb les divinitats, al igual que el seu curament, la ciència de la medicina no existia. Hipòcrates va ser el fundador a Grècia de la medicina, ell relacionaba els fenòmens naturals amb les malalties i relacionaba el estar sa amb la moderació i la harmonia. Els metges actuals seguixen certes regles ètiques com abans les va dictaminar Hipòcrates.